Xixo: resident i artesà a Sant Pere de Riudebitlles
Xixo és el nom amb amb què se’m coneix en el món de la música i dels instruments però el meu nom és Miquel Àngel Ortiz i vaig nèixer a Reus el 1961. Tot i que sense deixar de ser ganxet, em sento Riudebitllenc de cap a peus. A Sant Pere de Riudebitlles és on visc, on tinc el taller i on faig totes les animalades que puc.
Passió per la música des de la infància
De petit m’agradava molt el só de les gralles, per la festa major tothom sortia a veure ballar els gegants, la mulassa i els nanos, i a veure com s’aixecaven els castells, menys jo, que sortia a sentir ballar els gegants, la mulassa i els nanos, i a sentir com s’aixecaven els castells, doncs el que jo feia era buscar els grallers, posar-me el més aprop d’ells que podia i emocionar-me amb aquelles melodies tant arrelades i aquell só tant nostre. Vaig decidir que volia tocar la gralla. En aquella època era un estudiant de família humil i comprar una gralla no era prioritari, per dir-ho d’alguna manera. Bé, vaig pensar, si no me la puc comprar me la faré jo i així va començar tot.
Em va deixar una gralla i vaig començar a donar-li canya
L’any 1985, en una revetlla de Sant Joan vaig coincidir amb un personatge molt peculiar, a qui aprecio molt i qui em va ensenyar moltes coses, una d’elles va ser tocar la gralla. Ell, molt bon graller, volia tenir el seu grup (ja tenia un timbaler i un altre graller, però ni mancava un) i jo volia el que ja sabem tots. Em va deixar una gralla i va començar a fotrem canya. Al cap d’un mes feia la meva primera cercavila a Siurana acompanyant els gegants del poble. Érem els grallers de Mas Rojals: el Jordi, l’Enric, el Carles i jo.
Aquí no s’acaba l’historia, doncs estava tocant la gralla però no era meva. Resulta que el Jordi tenia un taller de la família amb torns i altres eines, i a més sabia tornejar. Vaig aconseguir que un manyà ens fes un mandrí, l’eina per fer l’interior de les gralles i crec que així vam començar tots dos. El tenia tota la infraestructura necessària i va poder practicar l’ofici de luthier de seguida, jo vaig aprendre a tornejar i de manera casolana em vaig fer la meva gralla amb un trepan i una bancada casera. Poc a poc vaig anar adquirint maquines i em vaig anar fent les eines per poder fer els instruments.
Vaig començar fent gralles, després vaig seguir amb les tarotes, més tard amb els sacs de gemecs i els flabiols i també amb la percussió.
Expansió cap a la fabricació d’instruments de percussió després d’un accident amb un tambor
La tècnica per fer els instruments de vent no té res a veure amb la de fer instruments de percussió, són instruments de famílies diferents. Una vegada en una cercavila el timbaler del grup va ensopegar i va caure damunt del timbal amb tanta mala sort que el va trinxar, i jo tot xulo li vaig dir «tranquil, deixe-me’l i ja te’l arreglaré», però allò no tenia arreglo, i a partir d’aquell i de haver vist com es fan les guitarres n’hi vaig fer un de nou. A rel d’aquest experiment vaig començar a estudiar el tema de la construcció dels instruments de percussió, tipus de fustes, sistemes de tensió, tipus de pells, tractaments, mides, tècniques, … i vaig començar a fer els meus primers tabals de diables, que en el temps vaig anar evolucionant i perfeccionant. Si passegeu una mica per la web podreu veure el que faig: tabals per diables, timbals de fusta i de llautó, tamborins, tambors ètnics, percussió brasilera, panderetes i panderos, daf’s, dun-dun’s, caixes i demés parts de bateries.
Enfocament en l’evolució dels instruments tradicionals per millorar el so i la funcionalitat
Hi ha diferents factors que defineixen la qualitat d’un instrument. El só és un dels factors més importants de tots els instruments, però no l’únic. Amb els instruments tradicionals, hi ha el dilema de conservar-los a imatge dels antics o evolucionar-los. La construcció de una replica d’un instrument tradicional antic vol dir que el nou instrument podria sonar igual que l’original però l’experiència ens ha demostrat que no és així, i per tant si vols conservar-lo a imatge de l’antic patirà el só i la afinació.
Evolucionar l’instrument vol dir variar el seu disseny aplicant canvis que facin millorar l’afinació, la comoditat de fer-lo sonar, l’estabilitat, la facilitat per a construir-lo i reparar-lo, la durabilitat, … sempre conservant la estètica de l’instrument antic respecta’n la tradició.
Importància dels materials i les eines en la qualitat dels instruments
Un altre factor de qualitat són els materials que utilitzarem, les fustes, els plàstics, les canyes, les coles, els vernissos, … d’ells dependrà el só, el tacte, l’estabilitat, … Quelcom importantíssim són les eines (gúbies, broques, mandrins, torns, serres, …) que utilitzarem per a la construcció de l’instrument. S’han d’invertir moltes hores i malmetre molta fusta per aconseguir millorar algun d’aquests factors, però la satisfacció que et donen aquestes petites variacions és el plaer que et suposa saber que algun dia un músic gaudirà fent-los sonar i el seu públic sentin-lo.
En resum, tinc la gran sort de poder dedicar-me professionalment al que m’agrada, fer instruments de música, amb una gran qualitat de só i d’afinació.
